FRAGMENT DE L'ÈPOCA

Aquí us deixo un petit fragment del grup Atrium Musicae, interpretant una canço típica de l'antiga Grècia.

INSTRUMENTS DE L'ANTIGA GRÈCIA

Tots els instruments utilitzats per crear qualsevol tipus de música poden ser dividits en tres categories basades en la manera en el qual es produeix el so: corda, vent i percussió (excloent els instruments electrònics utilitzats en l'actualitat). Sota aquest sistema, els instruments de cadascun d'aquests tipus poden dividir-se en subtipus en funció de la forma en què s'extreu el so. A continuació s'enumeren alguns dels instruments utilitzats per crear música en l'Antiga Grècia:

La lira: Instrument de corda premuda, amb forma d'àbac, que originalment es construïa utilitzant com a caixa closques de tortuga, i en el qual hi havia unes set o més entenimentades afinades perquè fessin sonar les notes de cadascun de les maneres. La lira s'usava per acompanyar a altres instruments, o bé per si mateixa per recitar cançons.

La cítara: Instrument semblat encara que una mica més complicat que la lira. Tenia un marc en forma de caixa en la qual les cordes s'estiraven des de la creuera superior fins a la caixa de ressonància situada en la part baixa. Es mantenia vertical i es tocava amb un plectre. Les cordes podien afinar-se ajustant tascons de fusta.

El aulos, instrument semblat a un oboè doble en el qual tots dos instruments de vent es tocaven al mateix temps. Les reconstruccions modernes indiquen que produïen un so semblat al d'un clarinet. Existeix, no obstant això, certa confusió sobre la naturalesa exacta de l'instrument, ja que segons la descripció podria ser de llengüeta simple o doble.

La flauta de Pa, també coneguda com siringa (en grec συριγξ), era un instrument musical antic que es basava en el principi de la ressonància acústica en un tub taponado. Consistia en una sèrie de tubs de longitud variable que s'afinava tallant els tubs a la longitud desitjada. El so es produeix bufant a través de l'única obertura del tub.

El hydraulis, instrument de vent que es manejava des d'un teclat (instrument de teclat), precursor de l'actual òrgan tubular. Tal com indica el seu nom, l'instrument utilitzava l'aigua per mantenir un flux constant d'aire a través dels seus tubs. L'aigua i l'aire entren en l'instrument i arriben junts a la càmera eòlica. A continuació, l'aire comprimit entra en un compartiment situat en la part superior de la càmera eòlica, i des d'aquí, es distribueix cap als tubs de l'òrgan. L'aigua, després d'haver estat separada de l'aire, deixa la càmera eòlica conforme va entrant en ella. A continuació, l'aigua impulsa una roda, que al seu torn mou un cilindre musical. Per fer funcionar l'òrgan, la clau que permet el pas de l'aigua a l'interior de l'instrument ha d'estar oberta (el que fa que l'aigua flueixi contínuament).

La corneta o trompeta apareix en diverses ocasions en la Eneida de Virgili. Podem assumir que els grecs ja feien ús d'aquest instrument, i no només de les petxines de mar, sinó fins i tot d'instruments elaborats amb metall anomenats salpinges (salpinx, en singular). Diverses fonts esmenten aquest instrument de metall amb un filtre d'os i apareixen en diverses pintures.

Tots aquests instruments van arribar també d'una o una altra forma a la música de l'Antiga Roma.

Aquí teniu una petita demostració de com sonen els instruments típics de l'Antiga Grècia.

MUSES GREGUES

Les muses gregues eren les nou filles de Zeus i Mnemòsine que van ser engendrades en nou dies consecutius. També eren anomenades Heliconíades, ja que un dels seus santuaris el tenien al mont Helicó. Finalment es van situar al mont Parnàs on hi havia el santuari de Delfos. Cap d'elles tenia descendència directa, és a dir que eren verges, encara que els romans els atribueixen matrimonis i fills.

Un fris amb les nou muses

Les muses gregues eren:

• Cal·líope: musa de la poesia èpica i els seus atributs eren una corona de llorer i una tauleta de cera per escriure.
• Clio: la musa de la història i els seu atribut era un pergamí.
• Èrato: musa de la poesia lírica i els seus atributs eren una lira i una viola.
• Euterpe: musa de la música i el seu atribut era una flauta.
• Melpòmene: musa de la tragèdia i el seu atribut era una màscara tràgica.
• Polímnia: musa de la retòrica i se la representa amb un instrument musical que normalment és un òrgan.
• Talia: musa de la comèdia i és representada amb una màscara còmica.
• Terpsícore: musa de la dansa i se la representa amb una viola o una lira.
• Urània: musa de l'astronomia i se la representa amb una esfera.

 Si voleu saber una mica més sobre les muses cliqueu aquí.

Les 9 muses

ORIGEN HISTÒRIC DE LA MÚSICA

1. DEFINICIÓ DE MÚSICA

Combinació de sons agradables a cau d'orella. Art de combinar els sons de la veu humana o d'instruments. Composició musical.

Art de combinar els sons i els silencis, al llarg d'un temps, produint una seqüència sonora que transmet sensacions agradables a cau d'orella, mitjançant les quals es pretén expressar o comunicar un estat de l'esperit.

2. ETIMOLOGIA

L'origen etimològic prové de la paraula MUSA, que en idioma grec antic al·ludia un grup de personatges mítics femenins, que inspiraven als artistes. Les muses tenien la missió d'entretenir als déus sota la direcció d'Apol·lo. Precisament, Apol·lo era el cap de les muses; ell les dirigia perquè entretinguessin als déus en els menjars.

3. HISTÒRIA DE LA MUSICA

Per a l'home primitiu hi havia dos senyals que evidenciaven la separació entre vida i mort. El moviment i el so. Els ritus de vida i mort es desenvolupen en aquesta doble clau. Dansa i cant es fonen com a símbols de la vida. Quietud i silenci com a símbols de la mort.

L'home primitiu trobava música en la naturalesa i en la seva pròpia veu. També va aprendre a valer-se de rudimentaris objectes (ossos, canyes, troncs, petxines) per produir nous sons.

Hi ha constància que fa uns 50 segles en Sumèria ja comptaven amb instruments de percussió i entenimentada (lires i arpes). Els cants cultes eren més aviat lamentacions sobre textos poètics.

A Egipte (segle XX a. de C.) la veu humana era considerada com l'instrument més poderós per arribar fins a les forces del món invisible. El mateix succeïa en l'Índia. Mentre que en l'Índia fins i tot avui es manté aquesta idea, a Egipte, per influència mesopotàmica, la música adquireix als següents segles un caràcter profund, concebuda com a expressió d'emocions humanes.

Cap al segle X a. de C., en Assíria, la música profana adquireix major relleu gràcies a les grans festes col·lectives.

És molt probable que cap al segle VAIG VEURE a. de C., a Mesopotàmia, ja coneguessin les relacions numèriques entre longituds de cordes. Aquestes proporcions, 1:1 (uníson), 1:2 (vuitena), 2:3 (cinquena), i 3:4 (quarta), i les seves implicacions harmòniques van ser estudiades per Pitàgores (segle IV a. de C.) i portades a Grècia, des d'on s'estendria la teoria musical per Europa.

El terme "música" prové del grec "musiké" (de les muses). Per això la paternitat de la música, tal com la hi coneix actualment, és atribuïda als grecs. En la mitologia grega, les muses eren nou i tenien la missió de protegir les arts i les ciències en els jocs grecs.

En l'antiga Grècia la música abastava també la poesia i la dansa. Tant la dansa com l'atletisme se sap que tenien el seu acompanyament musical en temps d'Homer.

Cap a principis del segle V a. de C., Atenes es va convertir al centre principal de poetes-músics que van crear un estil clàssic, que va tenir la seva expressió més important en el ditirambe.

El ditirambe es va originar en el culte a Dionisos (Bacus). Les obres -tragèdies i comèdies- eren essencialment peces músic-dramàtiques. La poesia, la música i la dansa es combinaven i les peces eren representades en els amfiteatres per cantores-actors-dansadores.

La poesia era modulada i accentuada per síl·labes, i interpretada indistintament en prosa comuna, recitat i cant. La melodia estava condicionada, en part, pels accents de la lletra, és a dir, per la melodia inherent a la lletra, i el ritme musical es basava en el nombre de síl·labes. És dubtós que hi hagués diferència real entre els ritmes musicals i els metres poètics.

Des del segle IV a. de C., el músic va començar a considerar-se a si mateix més com a executant que com a autor. El resultat va ser el naixement del virtuosisme i el culte a l'aplaudiment.

La música, en general, s'havia convertit en mer entreteniment, per la qual cosa el músic va perdre molt del seu nivell social. L'ensenyament musical va acusar un gran descens a les escoles, i els grecs i romans de les classes elevades consideraven degradant tocar un instrument.

La divisió entre el ciutadà i el professional va ocasionar el divorci social i artístic que en el nostre temps encara afecta a la música europea.

Aquest vídeo és una síntesi de la història i l'evolució de la música.

ORFEU I EURÍDICE

Orfeu i Eurídice eren dos enamorats, però un dia en la boda de Eurídice l'intentaren raptar i s'escapa corrents, en la persecució, Eurídice trepitja una serp la qual la mossega i li provoca una ferida mortal. Orfeu, fill d'Apol·lo, que tocava la lira que li va regalar aquest, va decidir anar a buscar a la seva amada al Hades, primer tocant la lira i convencent a Creont perquè el portés a l'altre banda de la Llacuna Estígia, el barquer embadalit per la música hi va accedir. Després va dormir a Cèrber, també amb el so de la lira.

I finalment es va presentar davant del déu Hades i va suplicar-li que li tornés la seva estimada, Hades, embadalit també per la música d'Orfeu va accedir però amb una condició; Orfeu tindria que portar de retorn a Eurídice però fins que no estigués fora de l'inframón no podia mirar-la, Orfeu va accedir, però quan estava a punt de travessar l'última porta de l'infern no es va poder resistir i la mirà. Eurídice s'en va anar per a sempre.

ARÍON

Aríon de Metimna va ser un famós músic.Va viure molt de temps a Corint, al servei del rei Periandre. Però ell va voler fer un viatge per mar, i va marxar cap a altres terres famoses, Sicília i Itàlia.

Després que va reunir una gran quantitat de diners,  va decidir de tornar a Corint. Va escollir una nau i mariners corintis. Però aquests homes, amb la finalitat d’apoderar-se dels seus diners, van prendre la decisió de matar Aríon. Ell va donar-los els diners i altres pertinences, a fi que li perdonessin la vida. Els mariners no van tenir commiseració, i van ordenar-li que es precipités tot seguit al mar. Aríon, va demanar que, abans de morir, li permetessin de cantar una vegada més. Després de cantar, es va llançar al mar i va caure cap a les profunditats. Els mariners van creure que havia mort.

Però un dofí, que va seguir el vaixell atret per la dolça melodia del cantor, va comparèixer nedant entre ones, i es va col·locar sota l’home i el va portar, elevat el llom, per damunt les ones, d’aquesta manera el va conduir cap a terra.

Aríon va anar ràpidament cap a Corint i va narrar el seu cas a Periandre. Aquest no podia creure la seva història, i va cridar els mariners; els va demanar on estava Aríon. Ells li van dir que estava a Itàlia , sa i estalvi. Llavors va aparèixer Aríon, i els mariners van quedar sorpresos i van confessar la veritat. El rei va condemnar-los a mort.

LINOS

Dins d'aquest mite hi trobem varies versions, que tenen el mateix desenllaç però el transcurs de l'història és diferent. Aquí us explicaré el mite d'aquest excepcional músic, segons les versions més conegudes.

Segons la tradició Argiva, Linos era fill d'Apol·lo i d'una princesa d'aquella terra anomenada Psámate. Ella va manar abandonar al nen però el pastor en comptes d'abandonar al petit ho va criar com a un fill seu fins que el nen va ser destrossat pels seus gossos. Quan Psámate va saber d'això es va afligir tant que va explicar la història al seu pare que no la va creure i va ordenar que la matessin. Però després d'un temps, Argos va ser assolada per una plaga a causa de la ira d'Apol·lo i es va consultar un oracle, estigui va dir que s'apaivagués a la mare i al fill morts. Van aconseguir apaivagar-los mitjançant oracions i lamentacions ( d'allí la cançó de Linos).

Segons la tradició Beòcia, Linos havia nascut d'Apol·lo o d'un tal Anfímaro, fill de Poseidó, i de la musa Urania. Com corresponia al fill d'una Musa va créixer per convertir-se en el millor dels músics però aviat va provocar la seva mort a les mans d'Apol·lo en afirmar que podia rivalitzar amb el déu. La cançó de Linos va ser concebuda com a lamentació per la seva mort.

Segons una altra versió es relaciona a Linos amb Orfeu, ja que eren germans i explica el perquè de la seva mort. 

Com a germà d'Orfeu, li va ensenyar a aquest la música. Va passar a habitar de Tebes, i allí va ser designat com a instructor de música d'Hèracles, a qui va ensenyar a tocar la lira. En una ocasió en que va renyir agrament al seu pupil, aquest va perdre els estreps i li va copejar amb la lira en el cap, matant-ho.

Per això s'el coneix com la personificació de l'himne fúnebre de la música grega.

GÈNESI DE LA MÚSICA (MITOLOGIA)

Segons la mitologia grega hi trobem tres mites que expliquen d'alguna manera l'aparició de la música. Cal dir que la paraula "MÚSICA" prové de musa, i en aquesta época aquestes, eren figures molt importants per la seva cultura.

Com he dit hi trobem tres mites:

• Linos
• Aríon
• Orfeu i Eurídice

En aquest link podreu veure l'importància dels artistes i de la música a l'Antiga Grècia.
Clàssics a la Romana